L’art verdader fa aquell silenci diví en l’ànima.

Hafiz

alt 

Antigament, l’art contenia un perla de coneixement en el seu interior. Era el propòsit de l’art en l’antiguitat preservar i transmetre aquest tresor. Aquestes ensenyances ocultes a ulls de molts i que es reservaven per a aquells que en sentien una necessitat real es van transmetre d’una època a la següent, de pares a fills, de mestres a deixebles, revelades, només després d’haver superat proves concretes, a aquells que les cercaven i preservades a través de la transmissió oral en la cadena d’aquells qui rebien el coneixement. Els grans centres d’iniciació a l’Índia, Assíria, Egipte i Grècia oferien al món una llum brillant però subtil. La “veritat” era fixada a través de llegendes i escriptures simbòliques i transmesa de generació en generació per a la seva preservació en forma de costums i cerimònies, en tradicions orals i en l’art sagrat, a través d’una qualitat (invisible) subtil en la dansa i la música, l’escultura i alguns rituals. En temps remots les arts performatives eren una branca de l’art real o objectiu (art sagrat), servint de via cap a un coneixement superior –el coneixement objectiu– això és, un coneixement capaç d’obrir-nos a un altre pla d’existència transcendent a la condició humana i considerat mitjà per al desenvolupament harmoniós de l’home. En les ensenyances de l’antiguitat la primera condició a l’iniciar el camí de l’alliberació era conèixer-se un mateix, essent les arts un suport per a aquesta recerca interior.

alt

Existeix en les arts performatives la possibilitat de reconèixer certs instruments que obren un accés a una certa plenitud. En aquesta plenitud, els límits de l’executant són expandits en un procés de transformació convertint-se el seu organisme en un canal per a la manifestació artística-divina. Amb aquesta pràctica s’obtindria una nova qualitat d’atenció i presència capaç de retornar-nos a la consciència d’una font d’energia subjacent en tot acte “real”, consumat i competent. Aquells que sentien una necessitat profunda de trobar aquest tresor iniciarien un viatge dur, d’entrega total i disciplina absoluta però amb la màxima recompensa: el descobriment de la perla.

Aquesta necessitat provoca en aquell que la sent la possibilitat d’una obertura cap a quelcom superior, la connexió superior, una capacitat d’escolta a un nivell tan subtil que l’art, en aquest estat, es podria comparar a una delicada pregària. És en termes d’obertura a allò sagrat que podrem entendre el treball en l’àmbit de l’Art com a vehicle, l’art entès com a instrument de coneixement. Aquesta obertura allibera de la mecanicitat quotidiana mentre revela l’aspecte essencial de la naturalesa humana, aquell estat natural de l’ésser que ha estat oblidat.

Jerzy Grotowski, director de teatre i recercador que va transformar profundament l’escena teatral de la segona meitat del segle vint, l’any 1970 va anunciar que no dirigiria més produccions teatrals. Apocalypsis cum figuris, una de les grans produccions escèniques del segle XX, estrenada l’onze de febrer del 1969, marcaria un punt de transició en la trajectòria de l’investigador polonès obrint nous horitzons de vida creativa. Impulsat per una gran inquietud interior que trobaria la seva culminació en l’allunyament dels límits estrictament teatrals, Grotowski inicia el passatge de l’àmbit de l’Art com a presentació, teatre en un sentit clàssic del terme on l’efecte i la seu del muntatge estan en la percepció de l’espectador, al domini de l’Art com a vehicle, en el que el mestre polonès recupera un aspecte antic i oblidat de l’art, on la competència artística va necessàriament vinculada a l’atenció cap a la interioritat de l’ésser humà, esdevenint un vehicle espiritual, alhora tangible i pràctic, situant l’art de l’actor a un nivell elevat, com a porta d’accés a les grans qüestions essencials de la humanitat.

En l’intent de penetrar la naturalesa del fenomen espiritual des del camp de l’art, ens endinsem en el terreny (visible i no visible) d’aquesta recerca essencial recuperada per Grotowski, continuació de la tradició ancestral del “treball sobre un mateix”; investigació fonamentada en la relació complexa entre tècnica performativa i aspiració interior, en la que la manifestació artística serà la via per a l’alliberació personal. Un camí de retorn a l’origen, la font de l’ésser humà, a través de les arts performatives amb l’objectiu de la unió amb un mateix, és a dir, la unió amb el nucli interior estable i etern.

A través d’una impecabilitat en l’execució d’una acció performativa, l’ésser humà es pot dirigir a la seva interioritat i descobrir un procés viu que el reconnecta amb la seva veritat més íntima, en el retrobament amb una corporalitat ancestral, essencial i genuïna. Una expedició interior que s’esdevindrà a través de la presència plena en el pla de l’acció i en el pla de la consciència; dos plans que en la seva intersecció permetran la plenitud originària.

L’home, entre aquests dos mons, és un pont entre dos nivells; ha de saber escoltar les veus de la naturalesa i les veus del cor, unint l’alè de la vida i la consciència de la vida en una unió primigènia. Grotowski retroba aquest estat original de l’esperit i el cos en el que podríem considerar l’acte primigeni de la performance i restaura així l’oposició entre matèria i esperit, en la recuperació d‘aquella unitat perduda des dels temps en què art i religió eren una sola cosa, la dimensió sagrada de les arts.